Històries en blau i grana

El robatori del segle

El món s'havia aturat, com acostuma a passar en dies com aquells. Ell estava a casa amb els pares, ja que aquell dia donaven el partit per obert. Feia dos dies que no podia aconseguir el son tranquil. Somiava que guanyàvem i que una altra vegada la Cibeles estaria de dol.
Quan el partit va començar els nervis es van apoderar d'ell. Estava tant neguitós que no sabia estar assegut al sofà de casa. Per aquelles coses de la vida, la sort va voler que a pocs minuts de començar el partit Raúl avancés al Real Madrid al marcador. Decepció absoluta, un gerro d'aigua freda que s'acostuma a dir. De fet, aquell gol feia cas als pronòstics d'aleshores, ja que segons els diaris, la situació era clara: ells arribaven amb 11 punts d'avantatge davant el Barça i amb un equip format per homes com Figo, Hierro, Casillas, Raúl, R.Carlos, o Morientes. Era ben clar, aquell Madrid era l'embrió de la constel.lació dels galàctics, en canvi aquell Barça portava tota la temporada alternant la quarta i cinquena posició, eliminat de la Lliga de Campions, i amb un onze titular on jugaven Rivaldo i deu més com aquell qui diu.

Aquell gol al principi de partit va fer créixer els ànims al Bernabeú, tant, que es van oblidar que hi havia un brasiler d'or vestit de blaugrana, i que ell solet podia resoldre-ho tot. Efectivament, abans de la mitja hora de partit Rivaldo va empatar el partit fent callar tot un estadi, i ell ja no sabia trobar espai en aquell menjador on saltar i cridar. Sens dubte, el Barça estava demostrant que un partit com aquell no té context possible.
En començar la segona part, més de la mateixa història. Error de Frank de Boer i Sergi a la defensa, i gol de Raúl, que tornava a fer presenciar la por i el desànim en els ulls de molts culés. De sobte però, gairebé per sorpresa, una assistència en llarg de Petit que semblava no tenir destinatari va trobar en els peus de Rivaldo un xut sec i col.locat que va fer inútil l'estirada d'un joveníssim Casillas. Empat a dos al minut cinquanta-cinc de partit, i el que quedava per veure! A casa seva, mica en mica, es van anar esperonant tots per aquell derbi que semblava no ser apte per cardíacs. El món seguia aturat i a ell ja no li quedaven ungles, igual que al seu pare no li quedaven cigars. Va inflar un globus de color groc per tal de distreure els nervis, i va començar a jugar amb ell mentre no treia l'ull de sobre el televisor.

Els minuts semblaven més ràpids que mai, i aquell partit seguia igual. Aquell trist Barça que lluitava per no quedar-se fora dels llocs de Lliga de Campions estava empatant a dos davant el grandíssim R.Madrid, que era virtual campió de Lliga gràcies a que Luis Figo havia decidit canviar-se el nom pel de Judes. S'acostaven els instants finals i el públic del Bernabéu apretava de valent damunt els jugadors blau-granes quan de sobte, a l'últim minut de partit, una jugada per la dreta d'Overmars va recaure als peus de Rivaldo. El brasiler, amb serenor, va aixecar el cap i va etzibar un xut ras que, després de col.lisionar en la cama d'Iván Helguera es va colar a la porteria del Reial Madrid.

GOOOOOOOOOOOOOOOOL !!!!!

Era el miracle fet realitat, era el somni tocat amb la punta dels dits, era el gol de la remuntada a Madrid! Ell no s'ho podia creure, i el seu crit i la seva alegria va ser tant extrema que va rebentar el globus amb la força de les seves pròpies mans. El cor li bategava ràpid i les cames li tremolaven, però Rivaldo era allà amb el dit a la boca fent callar la catedral del madridisme. Tot, fins que va arribar l'altre.
De sobte, l'àrbitre Losantos Omar va aixecar el braç per invalidar el gol, al.legant un fora de joc provisional de Kluivert i Cocu -que no havien participat a la jugada-. La indignació dels jugadors del Barça va ser màxima, però l'àrbitre va rependre el partit.
Increïble, pensava. Mirava al seu voltant buscant una resposta, però res. A la ràdio, en Puyal parlava de robatori històric després d'haver cridat com mai allò de Rifffaaaldo...però ara ja era massa tard. El partit s'havia acabat amb empat a dos, i a casa seva l'ambient era negre com la nit.

Riure o plorar? Qui sabia en aquell moment. En acabar el partit, un grup de jugadors del Barça, indignats, van anar darrere l'àrbitre per protestar la seva decisió, i va ser aleshores quan el capità blaugrana, Pep Guardiola, amb els micròfons de les ràdios oberts va increpar al col.legiat dient-li una frase que passaria a la història: "Tu no puedes hacer esto. Estás jugando con los sentimientos de todo un pueblo"
Aquella frase, aquell crit desesperant del capità del Barça eren purament l'altaveu de tot un sentiment, ja que potser l'etern home de negre ens havia volgut prendre una victòria, però en cap cas ens podria robar la dignitat.