skip to main |
skip to sidebar
29-4-2008
Manchester Utd. - F.C.Barcelona
Hi haurà un dimarts d'abril en que els aficionats del Barça s'asseuran davant el televisor amb l'única esperança de que al cap de 90 minuts el món s'hagi tornat boig, i de que tots ens haguem tornat bojos, i de que correm com desposseïts per aconseguir un visat per anar a Moscou, i de que comencem a fer-nos la idea que haurem guanyat la batalla més difícil: recobrar la confiança en uns colors.
No hi ha res més a dir, nosaltres no podem fer res més que animar com mai; ells, els nostres jugadors, només han d'intentar que Old Trafford segueixi sent el teatre dels somnis i no pas el cementiri de les il.lusions.
Dissabte 20 d'abril, Gimnàs del Poliesportiu municipal del Pla del Penedès
F.C. BARCELONA vs. R.C.D. ESPANYOL
En acabat, sopar pels assistents.
(Preus: Nens 12€, Socis PB 15€, Assistents no-socis 17€)
Fa mesos era un derbi de Champions i ara és un derbi de mocadors, però per aquest motiu us animem a compartir entre tots el duel català de 1a divisió.
Us esperem!
Ara més que mai, al Pla tots fem Barça!
Doncs sí, allà érem. Si fa nou mesos m'haguessin dit que catorze esbojarrats del Pla del Penedès podrien assitir a la Trobada Mundial de Penyes Barcelonistes, no m'ho hagués cregut, m'hagués pensat que era una broma. Però no, allà érem.
Quan era més petit i veia per la televisió que el president del Barça anava a les Trobades Mundials de Penyes em preguntava què hi feien allà tantes i tantes persones amb banderes del Barça a desenes, centenars o milers de quilòmetres del Camp Nou, però ara ho entenc tot. Dissabte a les 9.30h del matí, com uns claus, ens vam presentar a l'esplanada de davant de la Macrobotiga del Barça per assitir al primer acte de la Trobada, un esmorzar. Hi vam anar menys dels que hi havíem de ser, però això no va treure emoció a la gesta. Molts es preguntaran de quina emoció parlo, però és que a la vegada seran pocs els que podran entendre el que va significar per nosaltres arribar allà i sentir-nos uns penyistes més, tant sols passats uns trenta dies d'ençà de la nostra oficialització com a Penya.
Arribes allà i et regalen entrades pel museu, tiquets de begudes, el tiquet del dinar popular, dos samarretes commemoratives de la Trobada, etc. I la veritat és que un pensa: caram, això és un txollo! Doncs si, allò era un txollo, perquè de fet, ser del Barça és un txollo, malgrat patir, malgrat plorar, malgrat anar a dormir sense sopar perquè partit rere partit tirem la Lliga a les escombraries...
Allà hi érem nosaltres i també més de tres-centes Penyes més. Gent i més gent, banderes i més banderes, càntics, batucades, Senyeres i no tant Senyeres, ex-jugadors, directius, i nosaltres. Allà hi havien Penyes de tot arreu; de Cuba i de Berga, de Badajoz o de Gràcia, de Sidney o de Torroella de Montgrí, d'Estocolm o de Barcelona. Allà n'érem molts, i tot units per la mateixa causa i el mateix sentiment (ara heu de dir: oh, que bonic!)
El segon acte de la Trobada era la recepció a les Penyes i el parlament de les autoritats, diga-li Celestino Corbacho (l'alcalde de l'Hospitalet, que més que parlar del Barça va fer un míting del PSOE), diga-li Joan Laporta o diga-li Amparo Moreno -la Trini del Cor, que feia de pregonera-. El president de la PB el Pla del Penedès va decidir cedir les responsabilitats representatives a un vice-president ansiós per passar una hora i trenta-tres minuts d'exposició directa al sol a canvi d'una encaixada de mans amb en Joan Laporta, aquell que va començar sent el Keneddy català, va derivar cap a Nixon i ha acabat convertint-se en Hugo Chávez. 
Després de gairebé una hora de discursos i parlaments va arribar el moment esperat, el moment de baixar a l'escenari i recollir de mans del president de la PB Collblanc-la Torrassa (els organitzadors) l'escultura commemorativa de la Trobada. I sí, allà estàvem, responent amb contundència a la pregunta de l'speaker de l'acte: De quina Penya sou? D'on veniu? -De la PB el Pla del Penedès!!!!!!!!!!!!!!! De fons, asseguts a la platea, els penyistes del Pla es van aixecar per aplaudir i cridar, per dir a tothom que nosaltres també érem allà. Dalt d'aquell escenari ple d'encorbatats que no en tenen ni idea del que significa patir pel Barça, l'única cosa que s'hagués pogut dir és donar les gràcies a tota la gent del Pla per ser com son i per haver contribuït a construir aquell antic somni que era una Penya Barcelonista, no?
Doncs sí, ara ja la tenim, ja som algú, ja som un nom al gran mapa penyístic barcelonista, i dissabte ho vam disfrutar per primera vegada amb la mateixa il.lusió del nen que per primera vegada va a veure un partit al Camp Nou. Allà, a l'Hospitalet, n'érem de tots cantons, i va ser en aquells moments on vaig adonar-me que som la gent blaugrana i tant se val d'on venim, si del sud o del nord, ja que vam estar d'acord, molt d'acord; senzillament, una bandera ens agermanava. Al cel, blaugrana al vent, i als nostres cors una evidència: tenim un nom i el sap tothom.
I l'Hospitalet era a tocar de l'horitzó blaugrana...
