Aquesta fotografia és molt més que una simple imatge. Alguns diran que del partit al Santiago Bernabeú, potser aquest passadís en va ser el menys vergonyós, però el cas és que precisament aquest passadís és la culminació de la tragèdia, la cirereta final que tanca la gran metàfora de la derrota.
Aquest passadís és la culminació d'allò que va començar a Yokohama, que va continuar l'any passat a Liverpool i aquest any a Manchester; és el passadís que va començar a Getafe, o al Camp Nou quan un error de marcatge va regalar a Tamudo un gol que regalava una Lliga al R.Madrid. Aquest passadís va començar quan en la presentació d'Henry algú va dir que teníem quatre fantàstics, quan en el fons, els únics fantàstics que hem tingut han estat un xicot de 17 anys i un ivorià que s'ha deixat el cos i l'ànima amb una hèrnia discal al damunt per tal de defensar una samarreta de la qual potser no en sap ni la història.
Aquest passadís va començar a València fa dos mesos, i com no, aquest passadís va començar -i concloure- abans d'ahir al Bernabeú.
Si perdre dos Lligues fa mal, si perdre dos eliminatòries de semifinals de Copa fa mal, si quedar eliminat de la Champions fa mal, si perdre la final de la Supercopa d'Europa o de la Copa Intercontinental fa mal, el que fa més mal és veure com l'etern rival se't mofa a la cara i en comptes de tornar-t'hi amb ràbia surts a jugar un partit a casa l'enemic com aquell qui surt a jugar la 2a part del Gamper guanyant 4-0 al descans.
Actitud i valor, sentiment i coratge, mala llet i pit i collons; res, res de tot això ha existit. Els que fa dos anys es deixaven la pell al camp per guanyar partits ara s'esborren amb cinquenes targetes grogues per tal de no passar un mal tràngol vergonyós a Madrid, i els qui van començar tot aquest projecte, Rijkaard i Ronaldinho, sembla que han perdut l'horemus i caminen per la vida com una ànima en pena al purgatori.
Tot allò que comença té un final, és llei de vida. Primer va ser Berna, després Sevilla, després Atenes i ara Madrid. L'equip de les cinc copes, la generació Venables, el Dream Team i el Barça del Jogo bonito. Alguns diran que d'aquest equip no se'n podrà dir una generació de futbolistes memorables en la història del Barça, i potser aquest és el problema, que tenint la millor plantilla de tots els temps hem naufragat de mala manera sense tenir ganes de tornar a nedar.
Que aquest sigui el darrer text del bloc sobre el present del Barça, i que tota aquesta gran farsa en que s'ha convertit aquest projecte s'acabi per sempre més.
Ha arribat l'hora de fer foc nou, estan en joc els sentiments de tot un poble.
Visca el Barça!
