L'enemic vesteix de blanc

Gràcies al Reial Madrid per brindar-nos la possibilitat de fer aquell passadís i palpar als llavis el gust de la vergonya. Però per tant, gràcies a Joan Padrós, el seu fundador -català-, per fer-lo néixer. I doncs, gràcies a Joan Gamper per haver fundat tres anys abans el nostre Barça amb els colors del seu estimat Basilea.

I gràcies a Paulino Alcántara per foradar la xarxa de la porteria del Camp del Carrer Indústria en un partit de 1929 contra el Madrid; gràcies per haver-nos fet entendre que aquí tenim al.lèrgia al color blanc. Gràcies a Franz Platko per aturar-ho tot en aquella final de Copa contra el Racing de Santander i inspirar en cada aturada un vers d'Alberti. Gràcies a Samitier per ensenyar-nos que les llagostes sabien fer gols, però sobretot gràcies per haver descobert un refugiat polític de l'Europa de l'Est que la tocava com ningú i es feia dir Kubala. Gràcies doncs, a en "Laszi", per fer el millor futbol que mai a la història s'hagi vist a Can Barça, tant i tant bo que va obligar a construir el Camp Nou de tant petit que s'havia quedat el vell camp de Les Corts. Gràcies a l'inventor dels pals quadrats de Berna que ens van fer perdre aquella primera final de la Copa d'Europa. Gràcies a Franco per robar-nos a Di Stefano i obligar-nos a fer una travessa pel desert de catorze anys sense guanyar una Lliga. Però gràcies a Miguel Reina per no aturar-se aquella rematada acrobàtica de l'holandès d'or, Cruyff, que posaria punt i final a l'agonia retornant la Lliga al Camp Nou al costat de Sotil, Asensi o Reixach en aquella tarda gloriosa al Molinón. Gràcies a Basilea per existir i per ser el bressol de la primera gran final de la història culé. Gràcies a l'LFP per inventar l'efímera Copa de la Lliga i permetre'ns veure com Maradona trencava la cintura de Juan José en aquella finalíssima al Bernabéu. Gràcies a Urruti per aturar el penal a Valladolid. Gràcies a l'Steatua per guanyar-nos a Sevilla i fer-nos plorar durant sis anys fins aturar-nos a Wembley. Gràcies Meyba per el.laborar una samarreta taronja que mai ningú oblidarà, i gràcies a Katanec, Vialli i Lombardo per obrir aquella barrera i permetre a Koeman marcar el gol més important de tots els temps a la porteria de Pagliuca. Gràcies a Romàrio per ensenyar-nos que una cua de vaca és molt més que una extremitat animal. Gràcies a Atenes i el Milan per fer-nos baixar del cel. Gràcies a Ronaldo per fer-nos vibrar en un any que ningú oblidarà malgrat no guanyar la Lliga. Gràcies a Rivaldo per demostrar-nos que marcar de xilena el gol de la victòria a l'últim minut de partit no ha de ser sempre una pel.lícula de ficció. Gràcies a Ronaldinho per fer-nos tornar a somriure. Gràcies a Larsson per assistir a Eto'o i Belletti en els dos gols que, com dos petons, ens van enamorar amb el Barça en aquella nit a París.

Però sobretot, gràcies al meu avi per haver-me explicat totes aquestes coses i per haver-me transmès un sentiment que viurà amb mi per sempre més. Algun dia m'ho va dir: si el Madrid no existís ens l'hauríem d'inventar. Doncs existeix, i demà cal cridar com mai cada gol que els marquem.