Campions a València (i allà érem)

No hi havia a València un equip com nosaltres. Però comencem pel principi, explicant les veritats: València va ser molt més que una preciosa ciutat. Va ser com una immensa catifa de colors on, sens dubte, el vermell i el blanc predominaven per totes bandes, ja que si estem orgullosos d'alguna cosa d'ahir a la nit és d'haver cridat Athletic, Athletic! amb la resta de milers d'aficionats blaugranes que, malgrat saber que érem part d'aquesta Història que setmana rere setmana teixim, també vam saber que aquella afició era molt més que una afició. I així de clar ho diem: nosaltres som els campions d'una Copa i ell són els campions de la il.lusió. Per això: València va ser més que una ciutat. Molt més que això. València quedarà a la retina de tots els que vam ser-hi perquè el partit va anar molt més enllà d'onze contra onze durant noranta minuts. Ja veureu, creieu-me; us demanem que tanqueu els ulls i ens proposem acompanyar-vos agafats de la mà pels minuts que ahir vam viure, per poder-los tornar a tastar i per immortalitzar aquell 13 de maig a base de records vius. Caminem pel carrer dels Cavallers enmig de la multitud basca i ens fem fotografies amb ells al crit d'Alirón, ni Patxi ni Borbón!. Ens enfilem fins al capdamunt de la Torre de Quarts, despleguem una bufanda del Barça i el vent la oneja mentre l'infinit és una immensitat de campanars sense nom. Després baixem i assaborim el regust d'haver-nos sentit un guardià de la cort de Jaume I vigilant la ciutat, però no vivim a la Història escrita sinó a la que escrivim. Dinem una paella amb regust de marmitako i omplim la Plaça de la Catedral de València d'estelades i ikurriñes i ens pessiguem per adonar-nos que és real. Agafem el tramvia fins a la carpa blaugrana i bevem cervesa fins a rebentar de tant nerviosos com estem, anem fins a l'estadi i ens neguitejen les papallones dins l'estómac fins que entrem pel vomitorio 223 del Gol nord de Mestalla i volen lliurement deixant anar una alenada d'aire per la impressió d'un camp del tamany d'una caixa de llumins ple a rebossar d'aficionats amb ganes de Festa Major; és complicat explicar què es viu quan sona l'himne d'espanya i juntament amb 65.000 persones proposes silenciar-lo amb xiulets adreçats al Rei. És tan complicat que segurament només es pot dir que és orgàsmic. O gallineta de pell, que diria el Cruyff. Però el millor és que tot està per fer i tot és possible, per això cridar fins a deixar-nos la veu quatre gols en una final és un motiu més per haver nascut, per haver tirat endavant la fundació d'una Penya Barcelonista i per saber-nos hereus d'aquelles batalletes màgiques on algú explica la final dels pals quadrats de Berna. D'això és el que es tracta quan escrivim la Història de la manera amb que ho estem fent, ja sigui amb gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi o amb l'agermanament entre dos aficions, dos clubs i dos sentiments que de ben segur serien dignes d'uns versos decasíl.labs d'Ausiàs March. No existeix el dubte: el futbol és més que futbol i ahir va ser amor.